ESBALAÏDA, es el mot que fa servir MONIKA ZGUSTOVA, quan Maria-Mercè Marçal, li mostra el versos que ha escrit a partir de la traducció literal, que Monika li havia entregat mesos abans. Diu Monika: són una bellíssima recreació poètica. I mentre prenen una copa de cava a la terrassa del cafè Zurich, per celebrar aquella “ mena de festa” en entregar-li les traduccions que havia fet d'Anna Akhmàtova, juntes llegeixen un epigrama.:
Podria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d'amor
He ensenyat a una dona a fer servir la seva veu
I ara, com puc fer-la callar?
MMM havia anat a Paris bàsicament a buscar materials per a la seva novel.la La Passió segons Renée Vivien i de passada i va trobar un bon feix de llibres sobre les dues poetes russes.
-Tsvetàieva és à la page, a Paris, va dir-li a la Monika.
-Els seus llibres estan exposats a tots els aparadors de les llibreries del centre.
El rigor en la investigació de MMM torna a deixar parada a Zgustova:
-Ha llegit sobre les dues escriptores quasi tot el que s'ha publicat.
El tema de conversa d'aquella tarde, va girar sobre el rerefons d'una època fosca a Russia, feta de revolucions, guerres, exilis i repressions, en la qual com estels en la nit brillen dues veus femenines.
Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.
Anys més tard, en un cicle dedicat a quinze escriptores del món, Maria-Mercè anomenarà”Com en la nit, les flames”, la intervenció que durà tot un vespre, la va dedicar a les dues poetes russes.Aquesta ponència va ser editada en el llibre “Cartografies del desig” publicat per Edicions Proa.
MMM va dir de les dues escriptores:
-Bona part dels seus poemes poden ser entesos com les pàgines d'un peculiar dietari, d'un dietari d'una extraordinària qualitat. En totes dues, la condició de dona tenyeix sempre la seva vivència de les coses i de la poesia. I també la consciència compartida per totes dues, d'haver contribuït al pas essencial de les dones de d'una posició de muses mudes a la de subjectes del discurs”.
-Versions d'AKhmàtova i Tsvetàieva -Maria Mercè Marçal Monika Zgustova
Edicions Proa
dimarts, 23 de febrer del 2010
Algun dia... sense presses
Algun dia sense presses... reprendre el camí que vaig fer tantes vegades els últims nou anys... i sense presses retrobaré i caminaré per els mateixos carrers, per on solíem passejar, deixaré que la brisa del mar m'acompanyi i recordaré aquells dies, quan jo trobava la amiga que em sabia escoltar amb els ulls espurnejant en els moments d'emoció, i l'espatlla amiga on em podia repenjar. Les nostres confidències i les nostres rialles. Poques vegades sabem valorar i viure aquests petits moments amb tota la intensitat que es mereixen.
Qui vol ferir un amic? Mai vols ferir a qui estimes. Potser no saps expressar o dir be les paraules, però ferir a la amiga estimada, mai!!!
Sé que em diràs. Quan un gerro es trenca, sempre es veuen els afegits... mai torna a ser igual...
I potser es veritat... però a tu i a mi ens agraden les obres d'art... mans hàbils i àgils les han adreçat i apedaçat de les ferides i el maltracte dels anys i tots continuem admirant-les, perquè la seva serena bellesa segueix quasi intacte. També així pot continuar la nostra amistat, si tu ho vols.
El pas del temps ens fa mes humans, mirem amb ulls mes benèvols els errors dels demes, els entenem, i deixem de veure'ls com a fets irreparables. Perquè a la vegada hem après a mirar els nostres amb un punt d'ironia, i perquè no amb benevolència tambè.
Sense presses, m'atansarè a casa teva, deixaré aquesta carta a la teva bústia i esperaré...seguiré esperant, que tornis a tenir ganes de veure'm, sense presses esperaré, que el temps, que es el millor sanador et tanqui la ferida que sense adornar-me'n et vaig fer.
Qui vol ferir un amic? Mai vols ferir a qui estimes. Potser no saps expressar o dir be les paraules, però ferir a la amiga estimada, mai!!!
Sé que em diràs. Quan un gerro es trenca, sempre es veuen els afegits... mai torna a ser igual...
I potser es veritat... però a tu i a mi ens agraden les obres d'art... mans hàbils i àgils les han adreçat i apedaçat de les ferides i el maltracte dels anys i tots continuem admirant-les, perquè la seva serena bellesa segueix quasi intacte. També així pot continuar la nostra amistat, si tu ho vols.
El pas del temps ens fa mes humans, mirem amb ulls mes benèvols els errors dels demes, els entenem, i deixem de veure'ls com a fets irreparables. Perquè a la vegada hem après a mirar els nostres amb un punt d'ironia, i perquè no amb benevolència tambè.
Sense presses, m'atansarè a casa teva, deixaré aquesta carta a la teva bústia i esperaré...seguiré esperant, que tornis a tenir ganes de veure'm, sense presses esperaré, que el temps, que es el millor sanador et tanqui la ferida que sense adornar-me'n et vaig fer.
dimarts, 2 de febrer del 2010
Enamorar-se de quelcom d'us quotidia......
Hi ha una cosa mes quotidiana que l'aigua....Es un goig poder-la fruir, quan em cau tèbia, o calenta per sobre, acaronant la meva pell, de bon mati quan em dutxo, o freda a l'estiu quan la calor i la suor fa que desitgi un bany a la platja o la piscina....Sense ella no hi ha vida.
Vida i força que no s'acaba mai. com diu J.S. Papasseit:
"Mai no vulgueu saber quina es l'hora quieta del repòs: pregunteu a la mar- màxim cavall de força- per què llurs braves ones festegen el neguit eternament".
Hores i hores m'he passat escoltant el seu brogit i veient com va i ve, sentint-me acompanyada per els seus capriciosos moviments.
Quan en una llarga caminada per les muntanyes em sorprèn un plugim, deixar que em mulli els cabells i em regalimi per la cara, es un veritable plaer. Sentir la seva cantarella quan hi ha un rierol a prop, es un dels sons mes relaxants, per a mi, i quan la caminada m'esgota i la calor em pot, asseure'm, fer un trago d'aigua fresca, refrescar-me la cara... Hi ha plaer mes gran?.
Vida i força que no s'acaba mai. com diu J.S. Papasseit:
"Mai no vulgueu saber quina es l'hora quieta del repòs: pregunteu a la mar- màxim cavall de força- per què llurs braves ones festegen el neguit eternament".
Hores i hores m'he passat escoltant el seu brogit i veient com va i ve, sentint-me acompanyada per els seus capriciosos moviments.
Quan en una llarga caminada per les muntanyes em sorprèn un plugim, deixar que em mulli els cabells i em regalimi per la cara, es un veritable plaer. Sentir la seva cantarella quan hi ha un rierol a prop, es un dels sons mes relaxants, per a mi, i quan la caminada m'esgota i la calor em pot, asseure'm, fer un trago d'aigua fresca, refrescar-me la cara... Hi ha plaer mes gran?.
Memòria de la Transició
Em trobo davant l'ordenador, i com cada vegada que vull posar els meus sentiments en un paper em sento impotent, l'espai en blanc es molt gran i jo em sento molt, molt petita.
"Memòria de la transiciò" ¡Pobre de mi! Si en aquells temps jo vivia en un poble petit, i anava a un col.legi de monges, i aquí no passa res!.
El meu pare va cedir a les pressions de la seva dona, que volia que la filla fos educada com una seyoreta,( el pare que havia hagut de fugir, nomes amb 14 anys cap a França i que va haver de fer el cami de l'exili, acompanyant el seu pare, i passar-les de tots colors,a tres camps de concentració, va dir amén, mai millor dit.
D'aquells temps recordo, que un llibre de poemes en català de la meva avia, em va ser requissat per la professora de torn, no es podia llegir res en català., Com s'em va acudir portar aquell llibre i ensenyar-lo? No el vaig poder recuperar mai més, malagüanyat. Encara recordo el començament de una de les primeres poesies que l'hi vaig llegir, i que va fer que portes el llibre a l'escola perqué el llegis la meva amiga del anima.
A la que Sant Jordi empunya
bandera de color blanc
hi ha l'escut de Catalunya
amb qatre barres de sang
d'aquestes barres l'historia
n`és escrita amb lleres d'or
per saber-la de momoria
i grabar-la en nostre cor
Essent Carles rey de França
i senyor dels catalans
entraren folls de venjança
en sa terra los Normands
Per sostenir sa corona
demaná el rey socors
al Compte de Bacelona
lo valent Jofre el Pilós
Aqui la memória em va jugar males pasades i un troç s'ha borrat.... que hi farem!! El resúm es que En Jofre va anar a l'ajuda del frances amb la flor dels catalans,
i un llanço al pit se li clava
i el fa caure del cavall.
i d'aqui va sortir la llejenda del nostre escut i la nostra senyera,
El poc català que vaig aprendre va ser en unes classes "clandestines" que ens feïen uns estiuejants, encara em recordo com el meu pare em va fer prometrer que no ho diria a les monges, ni a ningú,
Es per aixó que, quan vaig sentir cantar el Joan Manuel Serrat en Català les seves primeres cançons, que sense adonar-me ven be del que passaba, a dins meu hi habia quelcom que no era prou capaç d'explicar, pero que em feia escoltar-les i cantar-les amb veritable delit,
Habia començat la transició.
Marina Casoliva
"Memòria de la transiciò" ¡Pobre de mi! Si en aquells temps jo vivia en un poble petit, i anava a un col.legi de monges, i aquí no passa res!.
El meu pare va cedir a les pressions de la seva dona, que volia que la filla fos educada com una seyoreta,( el pare que havia hagut de fugir, nomes amb 14 anys cap a França i que va haver de fer el cami de l'exili, acompanyant el seu pare, i passar-les de tots colors,a tres camps de concentració, va dir amén, mai millor dit.
D'aquells temps recordo, que un llibre de poemes en català de la meva avia, em va ser requissat per la professora de torn, no es podia llegir res en català., Com s'em va acudir portar aquell llibre i ensenyar-lo? No el vaig poder recuperar mai més, malagüanyat. Encara recordo el començament de una de les primeres poesies que l'hi vaig llegir, i que va fer que portes el llibre a l'escola perqué el llegis la meva amiga del anima.
A la que Sant Jordi empunya
bandera de color blanc
hi ha l'escut de Catalunya
amb qatre barres de sang
d'aquestes barres l'historia
n`és escrita amb lleres d'or
per saber-la de momoria
i grabar-la en nostre cor
Essent Carles rey de França
i senyor dels catalans
entraren folls de venjança
en sa terra los Normands
Per sostenir sa corona
demaná el rey socors
al Compte de Bacelona
lo valent Jofre el Pilós
Aqui la memória em va jugar males pasades i un troç s'ha borrat.... que hi farem!! El resúm es que En Jofre va anar a l'ajuda del frances amb la flor dels catalans,
i un llanço al pit se li clava
i el fa caure del cavall.
i d'aqui va sortir la llejenda del nostre escut i la nostra senyera,
El poc català que vaig aprendre va ser en unes classes "clandestines" que ens feïen uns estiuejants, encara em recordo com el meu pare em va fer prometrer que no ho diria a les monges, ni a ningú,
Es per aixó que, quan vaig sentir cantar el Joan Manuel Serrat en Català les seves primeres cançons, que sense adonar-me ven be del que passaba, a dins meu hi habia quelcom que no era prou capaç d'explicar, pero que em feia escoltar-les i cantar-les amb veritable delit,
Habia començat la transició.
Marina Casoliva
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
