Algun dia sense presses... reprendre el camí que vaig fer tantes vegades els últims nou anys... i sense presses retrobaré i caminaré per els mateixos carrers, per on solíem passejar, deixaré que la brisa del mar m'acompanyi i recordaré aquells dies, quan jo trobava la amiga que em sabia escoltar amb els ulls espurnejant en els moments d'emoció, i l'espatlla amiga on em podia repenjar. Les nostres confidències i les nostres rialles. Poques vegades sabem valorar i viure aquests petits moments amb tota la intensitat que es mereixen.
Qui vol ferir un amic? Mai vols ferir a qui estimes. Potser no saps expressar o dir be les paraules, però ferir a la amiga estimada, mai!!!
Sé que em diràs. Quan un gerro es trenca, sempre es veuen els afegits... mai torna a ser igual...
I potser es veritat... però a tu i a mi ens agraden les obres d'art... mans hàbils i àgils les han adreçat i apedaçat de les ferides i el maltracte dels anys i tots continuem admirant-les, perquè la seva serena bellesa segueix quasi intacte. També així pot continuar la nostra amistat, si tu ho vols.
El pas del temps ens fa mes humans, mirem amb ulls mes benèvols els errors dels demes, els entenem, i deixem de veure'ls com a fets irreparables. Perquè a la vegada hem après a mirar els nostres amb un punt d'ironia, i perquè no amb benevolència tambè.
Sense presses, m'atansarè a casa teva, deixaré aquesta carta a la teva bústia i esperaré...seguiré esperant, que tornis a tenir ganes de veure'm, sense presses esperaré, que el temps, que es el millor sanador et tanqui la ferida que sense adornar-me'n et vaig fer.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
M'ha agradat molt, Marina el teu escrit. És ben cert que els anys ens tornen benevolents, i que voldríem refer els mals entesos per recomençar.
ResponElimina