dilluns, 8 de març del 2010

FORAT

https://mail.google.com/mail/?ui=2&ik=e5007e6d5f&view=att&th=127544fb03e04faa&attid=0.12&disp=inline&realattid=file11&zw

Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit

s’ha remogut. La copa com un mar

tempestejant m’aboca, a contrasang,

restes dels vells naufragis, fustes, urc

de suïcidis oblidats, quitrà

enquistat dins l’onada, algues, mort.

No sé trencar-la. Ni, assedegada,

buidar-ne tot l’embat en un sol glop

sense esquitxar-te ni ferir-te, sense

arrossegar-te a l’escullera amb mi.

Maria –Mercè Marçal -Desglaç



















Hi ha vegades que els amors ens commouen i regiren velles experiències mortes que ja estan guardades i arraconades.
Però estem assedagats d'amor, i tot i sabent que no és el millor per a nosaltres, ens falla la força per tallar-lo, no en tenim prou amb uns moments.
El cor ens demana el que la ment ens nega.
La passió és molt forta, i tot i el risc de ferir l'altre, sucumbim.

Les Mares literàries de Maria-Mercè Marçal


M'ha frapat molt la lectura i l'anàlisi del treball que van fer Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova, vers les dues poetes russes. Entenc que MMM busca les arrels i els llaços amb mares o germanes literàries, perquè llegint-les a totes veiem com expressen en els seus textos els sentiments, les fúries, les seves passions,( no exemptes de conflictes interiors) com feien cara als embats que la vida els va reportar, deixant-nos, la història de les seves turmentades i tormentoses vides, i el seu cor obert, ben a la vista dels qui les vulguem llegir i fruir.
Però el més important de tot, ha estat descobrir i veure en elles (Totes les mares i germanes i també en la mateixa MMM)la força que els va ser donada, que totes tenien i que, ben segur, cap de elles va adorna-se'n, fins a quin punt va influir en les seves vides i passions.
Qui pot estar a l'alçada d'una companya i d'una passió tan forta com la que elles ens ensenyen en els seus poemes i pensaments? Difícilment un ésser humà amb tots els seus defectes i misèries pot arribar a entendre una ment i un cor tan privilegiats.

dimarts, 2 de març del 2010

MARINA TSVETÀIEVA


Va néixer a Moscou, el 9 d'octubre de 1892, just quan el server, arbre carasterisíc del paisatge moscovita, prenia el seu rogenc color tardoral. I és així que Marina associarà la seva naixença als “servers en flames” i al seu “ram amarg”. Amarg potser, d'entrada, perquè l'any 1892 és l'any conegut com de “la gran fam”, un fet transcendental en el desemvolupament del procés que culminaria en las revolucions de 1905- que havia d'aportar l'atorgament per part del tsar d'un parlament i d'una constitució de caire democràtic burguès- i la revolució obrera de 1917, que duria als bolxevics al poder, amb la posterior guerra civil.

El seu pare fou un conegut filòleg, professor a la Universitat de Moscou, vidu d'una primera esposa idolatrada i pare de dos fills d'aquest matrimoni, casà en segones amb la que havia de ser la mare de Marina ( un matrimoni de coveniència), la mare va ser obligada pel seu pare a abandonar l'home estimat per casar-se amb un home força mès gran que ella, no es extrany que per a Marina la paraula amor sigues ben aviat i durant tota la seva vida sinònima d'absència i, encara més , de trencament. El signe de la resignació i de la renúncia va ser una de les baules essencials d'identificació entre mare i filla, tot i el temperament fort, rebel i apassionat de Marina. La tensió entre aquestes dues facetes és central en la seva poesia, en la qual el to moltes vegades evoca una força desbridada i salvatge, de ritme sincopat, rebotant contra les parets d'una solida estructura mètrica que ressona i en multiplica l'abast. Als sis anys comença a escriure versos. La seva mare s'en riu perquè la vol consagrada a la música. Malgrat aixó es de la seva mare de qui li vindrà la passió per la poesia, segons explicà Marina anys més tard. La disciplina espartana a que la sotmet sa mare, que la obliga a estudiar piano,i potser és als guanys aportats per aquesta disciplina que es deuen alguns dels recursos de ritme més peculiars i originals de la seva poesia. Les seves primeres lectures sota la tutela materna l'aboquen a llegir literatura juvenil en francès i alemany, llengües que Marina va dominar a la perfecció i en las que mes tard escriurà i traduirà.
La seva formació acadèmica fou accidentada, ja que per la emfermetat de la mare van recorresr sanatoris de França , Italia i Suïssa. Un cop morta la mare, quan Marina te catorze anys, tornla familia s'instal.la a Moscou de forma estable, esdevé una alumna conflictiva, que només s'aplica a les matèries que la interessan, amplia de forma autodidàctica la seva formació literària. Llegeix autors francesos Rostand, Baudeliere, Rimbaud i Claudel. Coneix una noia russa , pintora , morta prematurament, la publicació del seu diari que es converteix en un best seller l'hi causa tan impacte que li va dedicar el seu primer llibre ÂLBUM VESPERTÍ L'ANY 1910.
Ben aviat de forma clandestina entrarà en contacte amb la literatura russa de l'edat d'or i amb l'obra de Puixkin. Aquesta es una de les coincidències que la lligaràn amb Anna Akhmàtova,, totes dues van dedicar un estudi critic a aquest autor ,una altre fou que entre 1910-1912 Tsvetàieva i Akhmàtova se situaràn en un lloc destacat del panorama literari rus: Tsvetàieva com a jove promesa d'una originalitat esclatant i Akhmàtova, malgrat la seva joventut, com una figura indiscutible i consagrada.
Marina es casa contra la opinió del seu pare amb Seguei Efron, un estudiant de filosofia d'origen jueu, també amb ambicions literàries,te tres fills Âlia, Irina i Georg. La relació amb Sergei, -un xic més jove que ella- va tenir un matís de protecció maternal, i poca passió amorosa, va condicionar la vida de Marina amb tots els aspectes. Des del punt de vista amorós, va comportar la existència paral.lela de relacions extramatrimonials lligades a la passió.(no mancades de conflictes i esqueixaments interiors) en trobem una mostra en aquest poema que va escriure el 1915:

No seduiràs la dona
amb cap pàgina funesta...:
Per a ella l'Arts amandi
és ben bé tota la terra

El cor és filtre d'amor,
un fitre sense remença.
Per algú pecat mortal
és la dona, de naixença.

I és que el cel és tan llunyà.
Tan a prop uns llavis tendres.
Déu, no jutgis: no has estat
una dona aquí a la terra!

Ës precisamente l'any 1915 que Serguei Efron se n'havia anat al front com a infermer voluntari, que Marina inicia una relació amb la poeta i assagista Sofia Pàrnok, aquesta relació esdevé una veritable bateig de foc i de sang , la veritable iniciació en el món dels sentits i la passió. L'amargor del trencament d'aquesta història, que anys després Marina va definir com “ la primera catàstrofe de la meva vida” li inspira tot un cicle intitulat AMIGA , al qual pertany el següent poema:



Sota la flonja flassada
revisc el somni d'ahir,.
quina i de qui fou la victòria.
I la derrota, de qui?

Un altre cop la memòria,
un altre cop el dolor.
Allò que nom no tenia
pot anomenar-se amor?

Qui fou caçador, qui la presa?
Tot diabòlicament capgirat.
Rumrumejava, però capia
ben res el gat siberià?

En aquell duel obstinat, de qui
fou sempre la bala, de quina mà,
quin cor fou, el teu o el meu
que al galop s'encelà?

I malgrat tot, què va ser?
Quin desig o quina muda
recança? Encara no ho sé:
I jo, vencedor ? ...o vençuda?

Tot i la revolució, que la trova amb l'anim desvastat per la ruptura amb Sofia Pàrnok, la força del seu alè poètic no minva i escriu intensament. Perd la seva segona filla que mort de fam abans dels tres anys. L'any 1922 abandona el pais per retrobar-se amb Serguei Efron, fugitiu a Berlín l'exili durarà 17 anys, Berlín, Paris, Praga... a la capital txeca és on viurà un dels episodis de més repercusió literària. De la seva relació amb Konstantin Rodzevitx en sorgiran dos dels seus poemes majors,”el poema de la muntanya” i “el poema de la fi.

“El poema de la fi” evoca la darrera trobada i la decisió de ruptura d'una parella, a Praga, el tema es desplega en centenars de versos, amb una amplitud només consagrada als temes èpics i col.lectius.. El seu drama íntim es per ella comparat amb una catàstrofe colectiva, com pot ser una matança de jueus, un pogrom... No hi ha diferencia entre l'infern interior i l'exterior.
L'any 1937 Seguei Efron i la seva filla Àllia retornen a l'URSS, Marina emprèn el rentorn amb el seu fill l'any 1939. Pocs mesos després Serguei Efron és afusellat i Àllia deportada a Sibèria. Les dificultats econòmiques insuperables, unides al xoc brutal amb una realitat per a la qual els seus anys d'exili no li havien proporcionat cap clau l'aboquen al suïcidi.

Acaba Maria-Mercè Marçal dient, de Marina Tsvetàieva : -Polifacètica en la seva escriptura, autora d'un extens epistolari, d'imatge controvertida, sovint dificil i incòmoda; literàriament experimental i inclassificable.

Font:. Maria-Mercè Marçal – Monika Zgustova
Versions d'Akmàtova i Tsvetàieva - Edicions Proa

dimarts, 23 de febrer del 2010

Les Mares literàries de Maria-Mercè Marçal

ESBALAÏDA, es el mot que fa servir MONIKA ZGUSTOVA, quan Maria-Mercè Marçal, li mostra el versos que ha escrit a partir de la traducció literal, que Monika li havia entregat mesos abans. Diu Monika: són una bellíssima recreació poètica. I mentre prenen una copa de cava a la terrassa del cafè Zurich, per celebrar aquella “ mena de festa” en entregar-li les traduccions que havia fet d'Anna Akhmàtova, juntes llegeixen un epigrama.:


Podria Beatriu crear com Dante

o cantar Laura la febre d'amor

He ensenyat a una dona a fer servir la seva veu

I ara, com puc fer-la callar?


MMM havia anat a Paris bàsicament a buscar materials per a la seva novel.la La Passió segons Renée Vivien i de passada i va trobar un bon feix de llibres sobre les dues poetes russes.
-Tsvetàieva és à la page, a Paris, va dir-li a la Monika.
-Els seus llibres estan exposats a tots els aparadors de les llibreries del centre.
El rigor en la investigació de MMM torna a deixar parada a Zgustova:
-Ha llegit sobre les dues escriptores quasi tot el que s'ha publicat.
El tema de conversa d'aquella tarde, va girar sobre el rerefons d'una època fosca a Russia, feta de revolucions, guerres, exilis i repressions, en la qual com estels en la nit brillen dues veus femenines.

Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.

Anys més tard, en un cicle dedicat a quinze escriptores del món, Maria-Mercè anomenarà”Com en la nit, les flames”, la intervenció que durà tot un vespre, la va dedicar a les dues poetes russes.Aquesta ponència va ser editada en el llibre “Cartografies del desig” publicat per Edicions Proa.

MMM va dir de les dues escriptores:
-Bona part dels seus poemes poden ser entesos com les pàgines d'un peculiar dietari, d'un dietari d'una extraordinària qualitat. En totes dues, la condició de dona tenyeix sempre la seva vivència de les coses i de la poesia. I també la consciència compartida per totes dues, d'haver contribuït al pas essencial de les dones de d'una posició de muses mudes a la de subjectes del discurs”.

-Versions d'AKhmàtova i Tsvetàieva -Maria Mercè Marçal Monika Zgustova
Edicions Proa

Algun dia... sense presses

Algun dia sense presses... reprendre el camí que vaig fer tantes vegades els últims nou anys... i sense presses retrobaré i caminaré per els mateixos carrers, per on solíem passejar, deixaré que la brisa del mar m'acompanyi i recordaré aquells dies, quan jo trobava la amiga que em sabia escoltar amb els ulls espurnejant en els moments d'emoció, i l'espatlla amiga on em podia repenjar. Les nostres confidències i les nostres rialles. Poques vegades sabem valorar i viure aquests petits moments amb tota la intensitat que es mereixen.

Qui vol ferir un amic? Mai vols ferir a qui estimes. Potser no saps expressar o dir be les paraules, però ferir a la amiga estimada, mai!!!

Sé que em diràs. Quan un gerro es trenca, sempre es veuen els afegits... mai torna a ser igual...
I potser es veritat... però a tu i a mi ens agraden les obres d'art... mans hàbils i àgils les han adreçat i apedaçat de les ferides i el maltracte dels anys i tots continuem admirant-les, perquè la seva serena bellesa segueix quasi intacte. També així pot continuar la nostra amistat, si tu ho vols.

El pas del temps ens fa mes humans, mirem amb ulls mes benèvols els errors dels demes, els entenem, i deixem de veure'ls com a fets irreparables. Perquè a la vegada hem après a mirar els nostres amb un punt d'ironia, i perquè no amb benevolència tambè.

Sense presses, m'atansarè a casa teva, deixaré aquesta carta a la teva bústia i esperaré...seguiré esperant, que tornis a tenir ganes de veure'm, sense presses esperaré, que el temps, que es el millor sanador et tanqui la ferida que sense adornar-me'n et vaig fer.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Enamorar-se de quelcom d'us quotidia......

Hi ha una cosa mes quotidiana que l'aigua....Es un goig poder-la fruir, quan em cau tèbia, o calenta per sobre, acaronant la meva pell, de bon mati quan em dutxo, o freda a l'estiu quan la calor i la suor fa que desitgi un bany a la platja o la piscina....Sense ella no hi ha vida.

Vida i força que no s'acaba mai. com diu J.S. Papasseit:
"Mai no vulgueu saber quina es l'hora quieta del repòs: pregunteu a la mar- màxim cavall de força- per què llurs braves ones festegen el neguit eternament".

Hores i hores m'he passat escoltant el seu brogit i veient com va i ve, sentint-me acompanyada per els seus capriciosos moviments.

Quan en una llarga caminada per les muntanyes em sorprèn un plugim, deixar que em mulli els cabells i em regalimi per la cara, es un veritable plaer. Sentir la seva cantarella quan hi ha un rierol a prop, es un dels sons mes relaxants, per a mi, i quan la caminada m'esgota i la calor em pot, asseure'm, fer un trago d'aigua fresca, refrescar-me la cara... Hi ha plaer mes gran?.

Memòria de la Transició

Em trobo davant l'ordenador, i com cada vegada que vull posar els meus sentiments en un paper em sento impotent, l'espai en blanc es molt gran i jo em sento molt, molt petita.

"Memòria de la transiciò" ¡Pobre de mi! Si en aquells temps jo vivia en un poble petit, i anava a un col.legi de monges, i aquí no passa res!.

El meu pare va cedir a les pressions de la seva dona, que volia que la filla fos educada com una seyoreta,( el pare que havia hagut de fugir, nomes amb 14 anys cap a França i que va haver de fer el cami de l'exili, acompanyant el seu pare, i passar-les de tots colors,a tres camps de concentració, va dir amén, mai millor dit.

D'aquells temps recordo, que un llibre de poemes en català de la meva avia, em va ser requissat per la professora de torn, no es podia llegir res en català., Com s'em va acudir portar aquell llibre i ensenyar-lo? No el vaig poder recuperar mai més, malagüanyat. Encara recordo el començament de una de les primeres poesies que l'hi vaig llegir, i que va fer que portes el llibre a l'escola perqué el llegis la meva amiga del anima.

A la que Sant Jordi empunya
bandera de color blanc
hi ha l'escut de Catalunya
amb qatre barres de sang

d'aquestes barres l'historia
n`és escrita amb lleres d'or
per saber-la de momoria
i grabar-la en nostre cor

Essent Carles rey de França
i senyor dels catalans
entraren folls de venjança
en sa terra los Normands

Per sostenir sa corona
demaná el rey socors
al Compte de Bacelona
lo valent Jofre el Pilós

Aqui la memória em va jugar males pasades i un troç s'ha borrat.... que hi farem!! El resúm es que En Jofre va anar a l'ajuda del frances amb la flor dels catalans,

i un llanço al pit se li clava
i el fa caure del cavall.

i d'aqui va sortir la llejenda del nostre escut i la nostra senyera,

El poc català que vaig aprendre va ser en unes classes "clandestines" que ens feïen uns estiuejants, encara em recordo com el meu pare em va fer prometrer que no ho diria a les monges, ni a ningú,

Es per aixó que, quan vaig sentir cantar el Joan Manuel Serrat en Català les seves primeres cançons, que sense adonar-me ven be del que passaba, a dins meu hi habia quelcom que no era prou capaç d'explicar, pero que em feia escoltar-les i cantar-les amb veritable delit,

Habia començat la transició.

Marina Casoliva